Cada dia que passa, esdevenen fets i germinen fenòmens que inequívocament assenyalen que l’actual règim polític espanyol i la ciutadania que el pateix caminen en direcció contrària i sentit històric invers l’un de l’altra.
Mentre la vertiginosa involucró político-institucional ara en curs està reduïnt a cendres el disseny constitucional d’un Estat social de dret, una economia social de mercat, i unes autonomies polítiques de primer rang per a les irredentes “nacionalitats històriques”, la ciutadania activa, és a dir, exercent com a tal, està reorganitzant la seva articulació en aquests tres fronts cardinals de combat dins de la societat civil, en el sentit gramscià del concepte -el dels drets i llibertats fundamentals del ciutadà, el del atrotinat “welfare-state”, i el de la realitat plurinacional de la pell de brau, en metàfora d’Espríu. Creix la divergència entre aquestes dues dinàmiques, i comencen a proliferar els símptomes que pot desembocar, fins i tot potser abruptament, en un divorci irreversible entre la “societat civil” i la “societat política” a l’espai peninsular. Símptomes els quals el poder polític no sap o no vol observar, com qui, en un territori volcànic, no para atenció a l’emergència de fumaroles que anuncien una erupció.
Per una banda, al pla político-institucional, penso que no resulta exagerat diagnosticar que el règim polític es troba en procés de descomposició -una etapa d’aquesta segona Restauració borbònica en certa manera anàloga o equivalent a la primera de fa uns cent anys. El pacte constitucional està trencat per obra dels mateixos actors que foren els seus artífexs ara fa un terç de segle, la sobirania “nacional” cedida a la UE i al FMI, els inquilins de l’aparell d’estat manipulats com titelles de ventríloc pel poder imperial i els seus missi dominici, el poder judicial fent “mangas y capirotes” dels drets ciutadans al marge de qualsevol control democràtic, la jerarquia catòlica reinstalada en el sectarisme inquisitorial de la “cruzada”, i el capital financer transnacional convertit en bailleur de fonds d’una metamorfosi del nazi-fascisme encarnat en una ultradreta reaccionària i xenòfoba disfressada de popular: la farsa tràgica està servida al “corral nublado” de Max Estrella.
Tanmateix, per altra banda, la ciutadania activament desalienada, aquella que no està disposada a que els ciutadans siguem reconvertits en súbdits, reactiva o reformula en xarxes la seva resistència davant els poders econòmics, polítics i mediàtics que sistemàticament agredeixen en els seus drets i interessos el comú ciutadà que constitueix la majoria social, tant més desprotegida com que la majoria dels aparells i artefactes ideats i construïts en el seu dia per representar-la defensar-la s’han anat tornant ineficients o obsolets, quan no han acabat per funcionar à rebours. En aquest procés de rearmament ciutadà, unes vegades es regeneren o es revitalitzen organitzacions prèviament existents espatllades o alletargades, altres s’innova amb fòrmules i mètodes que s’inspiren, transformant-los, en aquells forjats en el decurs dels grans moviments emancipadors dels dos passats segles -els combats per les llibertats cíviques, les lluites de classe, i els processos de descolonització i autodeterminació dels pobles oprimits. Però, a més, es van incorporant els engendrats en la experiència dels moviments socials antisistèmics, sorgits primer i primordialment a la perifèria del sistema-món davant la “globalització” ultraliberal durant l’últim terç de segle, i als quals són claus la pràctica de la auto-organització i la democràcia horitzontal.
Una bona part d’aquest procés transcorre soterrat, com el treball del vell talp, sota l’epidermis del cos social, i en aquest trajecte la seva activiat no resulta ostensible. És per això que, quan emergeix, sovint ho fa contra pronòstic i com per generació espontània -fenòmen, és sabut, tan alié a la dinàmica social com a la biològica. I sovint davant d’un trencament o un tripijoc de l’Estat. Així va ocórrer a Galícia quan el massiu moviment ciutadà Nunca Máis davant de la catàstrofe ecològica, tot i que gens natural, ocasionada pel naufragi del petrolier “Prestige” i la necitat del “señor de los hilillos”, don Mariano. I així també, a Catalunya, amb la iniciativa ciutadà de convocar consultes a nivell municipal sobre la seva independència nacional, davant la indignant burla consumada pels poders i institucions de l’Estat espanyol en l’esperpèntic “affaire” de l’Estatut. Paral·lelament -millor diria convergentment- a Euskadi, la base social de l’esquerra “abertzale” redissenya la seva expressió política, en una insistent cerca de noves fòrmules eficients per a l’assoliment de la pau cívica interna en la qual prosseguir el seu procés històric d’autodeterminació -mentre l’única que no cedeix gens ni mica és la violència institucional de l’”Estat penitència”, que diria Loïc Wacquant. Tres expressions distintes d’un mateix procés de reorganització de la ciutadania activa davant d’un problema comú, en tres espais sociopolítics diferents respecte la seva idiosincràsia ideològico-cultural, la seva estructura social interna, la seva trajectòria històrica i les manifestacions específiques de la seva relació conflictiva amb l’Estat espanyol -inclosa la forma peculiar d’incidència en cada cas del frau de la “reforma política” a l’episodi de la transició al post-franquisme.
Aquest és, en la meva opinió, el context en que cal que fem lectura de la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada a Barcelona el passat 10 d’abril, com a etapa final d’un procés obert per la iniciativa pionera al petit ajuntament d’Arenys de Munt fa un any i mig, en les successives convocatòries del qual he tingut la fortuna de poder ser testimoni com a observador convidat -i us n’he parlat en aquesta pàgina del GH. La consulta de Barcelona suposava un repte molt singular: les especials dificultats que, per a la metodologia d’aquests referèndums no institucionals, suposava abordar-les a les grans ciutats, s’exacerbaven en el cas d’aquesta gran urbs avui dia molt cosmopolita i multicultural, a la qual el pes relatiu de població de molt diversa procedència i no, o a penes, integrada a l’imaginari català era molt més gran. Era, per tant, un repte que per una banda implicava un risc adicional molt superior al de les consultres precedents, i per l’altra banda, en canvi, l’impacte i el ressó del resultat serien molt més grans dins i fora del pais: un fracàs de la consulta de Barcelona podia engegar en orris bona part dels efectes de l’èxit aconseguit a les anteriors.
Durant la meva jornada com a observador, els meus amics del CIEMEN confessaven que assolir una participació del 15% seria molt satisfactori. Ara, com és sabut, la participació va superar el 21% -amb un 91% “sí”, un 7% “no”, i la resta dels vots en blanc. Fixeu-vos en aquest contrast: poques setmanes abans, l’Ajuntament de Barcelona havia convocat institucionalment un referèndum, amb gran aparell propagandístic, sobre un controvertit procés de reforma d’un eix urbà de la ciutat -i la participació a penes havia arribat al 12%. I per cert, us recordeu quina va ser la quota de participació al referèndum gallec de l’Estatut d’autonomia del 21-12-1980?; doncs consulteu els diaris del dia següent -i veureu. Penso que aquest contrast resulta eloqüent respecte la diagnosi exposada per mi més amunt: el decurs divergent de la credibilitat de les actuals institucions polítiques i la conciència activa del comú en trànsit de recuperar la iniciativa cívica, social -i política també, en el sentit més genuí del concepte. O sigui: la ciutadania activa que entèn la “societat civil” com a escenari de les dinàmiques de contradicció i confrontació social i ideològica determinants de l’hegemonia que es projecta sobre la “societat política”.
Al final de la jornada, alguns periodistes em preguntaven quina considerava jo que seria la reacció dels poder estatals. Els hi vaig dir que la de sempre, però que m’importava poc. L’important era la dinàmica endògena del, en aquest cas, poble català i el salt que suposava l’experiència de les “consultes” en el seu procés cívic-polític d’autodeterminació – i no tant pels resultats quantitatius com pel canvi qualitatiu del panorama que obria per a la continuació d’aquest procés. Els poders de l’estat ja es veurian obligat a “voler” dialogar, quan el procés assolís el seu punt de massa crítica. Si llavors encara eren a temps, clar. Perquè potser ja no estarien en condicions d’impedir la “ruptura”, d’arranjar una altra “transició” -de repetir el frau polític consumat fa un terç de segle al corral nublado hispano. Ni en aquesta dimensió problemàtica de les qüestions nacionals encara pendents, ni en el de l’opressió i explotació de la gent treballadora, ni tampoc en el de la definitiva emancipació ciutadana frustrada al post-franquisme. En suma, en les tres dimensions dialèctiques axials per a la instauració de la independència i la llibertat republicanes en el sentit riguròs del concepte -amb la indispensable i correlativa exclusió de qualsevol “restauració” institucional arqueològica, evidentment. Aquesta és la meva esperança -la nostra esperança, vull dir: la dels ciutadans i ciutadanes del comú democràticament exercents, siguem gallecs, cataláns, euskaldúns o espanyols de nació.
Xosé Manuel Beiras
(Traduït amb paciència i amateurismo . S’agraeixen totes les aportacions)
(Article original: O dereito dos povos a decidirmos. -Altermundo.org-)
(Aquest article em serveix de manera perfecta com a resposta als qui m’observen encuriosits per ser nacionalista “d’aquí i d’allà”)
