30 de abril de 2011

El dret dels pobles a decidir (traduït de Xosé Manuel Beiras)

Cada dia que passa, esdevenen fets i germinen fenòmens que inequívocament assenyalen que l’actual règim polític espanyol i la ciutadania que el pateix caminen en direcció contrària i sentit històric invers l’un de l’altra.


Mentre la vertiginosa involucró político-institucional ara en curs està reduïnt a cendres el disseny constitucional d’un Estat social de dret, una economia social de mercat, i unes autonomies polítiques de primer rang per a les irredentes “nacionalitats històriques”, la ciutadania activa, és a dir, exercent com a tal, està reorganitzant la seva articulació en aquests tres fronts cardinals de combat dins de la societat civil, en el sentit gramscià del concepte -el dels drets i llibertats fundamentals del ciutadà, el del atrotinat “welfare-state”, i el de la realitat plurinacional de la pell de brau, en metàfora d’Espríu. Creix la divergència entre aquestes dues dinàmiques, i comencen a proliferar els símptomes que pot desembocar, fins i tot potser abruptament, en un divorci irreversible entre la “societat civil” i la “societat política” a l’espai peninsular. Símptomes els quals el poder polític no sap o no vol observar, com qui, en un territori volcànic, no para atenció a l’emergència de fumaroles que anuncien una erupció.


Per una banda, al pla político-institucional, penso que no resulta exagerat diagnosticar que el règim polític es troba en procés de descomposició -una etapa d’aquesta segona Restauració borbònica en certa manera anàloga o equivalent a la primera de fa uns cent anys. El pacte constitucional està trencat per obra dels mateixos actors que foren els seus artífexs ara fa un terç de segle, la sobirania “nacional” cedida a la UE i al FMI, els inquilins de l’aparell d’estat manipulats com titelles de ventríloc pel poder imperial i els seus missi dominici, el poder judicial fent “mangas y capirotes” dels drets ciutadans al marge de qualsevol control democràtic, la jerarquia catòlica reinstalada en el sectarisme inquisitorial de la “cruzada”, i el capital financer transnacional convertit en bailleur de fonds d’una metamorfosi del nazi-fascisme encarnat en una ultradreta reaccionària i xenòfoba disfressada de popular: la farsa tràgica està servida al “corral nublado” de Max Estrella.


Tanmateix, per altra banda, la ciutadania activament desalienada, aquella que no està disposada a que els ciutadans siguem reconvertits en súbdits, reactiva o reformula en xarxes la seva resistència davant els poders econòmics, polítics i mediàtics que sistemàticament agredeixen en els seus drets i interessos el comú ciutadà que constitueix la majoria social, tant més desprotegida com que la majoria dels aparells i artefactes ideats i construïts en el seu dia per representar-la defensar-la s’han anat tornant ineficients o obsolets, quan no han acabat per funcionar à rebours. En aquest procés de rearmament ciutadà, unes vegades es regeneren o es revitalitzen organitzacions prèviament existents espatllades o alletargades, altres s’innova amb fòrmules i mètodes que s’inspiren, transformant-los, en aquells forjats en el decurs dels grans moviments emancipadors dels dos passats segles -els combats per les llibertats cíviques, les lluites de classe, i els processos de descolonització i autodeterminació dels pobles oprimits. Però, a més, es van incorporant els engendrats en la experiència dels moviments socials antisistèmics, sorgits primer i primordialment a la perifèria del sistema-món davant la “globalització” ultraliberal durant l’últim terç de segle, i als quals són claus la pràctica de la auto-organització i la democràcia horitzontal.


Una bona part d’aquest procés transcorre soterrat, com el treball del vell talp, sota l’epidermis del cos social, i en aquest trajecte la seva activiat no resulta ostensible. És per això que, quan emergeix, sovint ho fa contra pronòstic i com per generació espontània -fenòmen, és sabut, tan alié a la dinàmica social com a la biològica. I sovint davant d’un trencament o un tripijoc de l’Estat. Així va ocórrer a Galícia quan el massiu moviment ciutadà Nunca Máis davant de la catàstrofe ecològica, tot i que gens natural, ocasionada pel naufragi del petrolier “Prestige” i la necitat del “señor de los hilillos”, don Mariano. I així també, a Catalunya, amb la iniciativa ciutadà de convocar consultes a nivell municipal sobre la seva independència nacional, davant la indignant burla consumada pels poders i institucions de l’Estat espanyol en l’esperpèntic “affaire” de l’Estatut. Paral·lelament -millor diria convergentment- a Euskadi, la base social de l’esquerra “abertzale” redissenya la seva expressió política, en una insistent cerca de noves fòrmules eficients per a l’assoliment de la pau cívica interna en la qual prosseguir el seu procés històric d’autodeterminació -mentre l’única que no cedeix gens ni mica és la violència institucional de l’”Estat penitència”, que diria Loïc Wacquant. Tres expressions distintes d’un mateix procés de reorganització de la ciutadania activa davant d’un problema comú, en tres espais sociopolítics diferents respecte la seva idiosincràsia ideològico-cultural, la seva estructura social interna, la seva trajectòria històrica i les manifestacions específiques de la seva relació conflictiva amb l’Estat espanyol -inclosa la forma peculiar d’incidència en cada cas del frau de la “reforma política” a l’episodi de la transició al post-franquisme.


Aquest és, en la meva opinió, el context en que cal que fem lectura de la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada a Barcelona el passat 10 d’abril, com a etapa final d’un procés obert per la iniciativa pionera al petit ajuntament d’Arenys de Munt fa un any i mig, en les successives convocatòries del qual he tingut la fortuna de poder ser testimoni com a observador convidat -i us n’he parlat en aquesta pàgina del GH. La consulta de Barcelona suposava un repte molt singular: les especials dificultats que, per a la metodologia d’aquests referèndums no institucionals, suposava abordar-les a les grans ciutats, s’exacerbaven en el cas d’aquesta gran urbs avui dia molt cosmopolita i multicultural, a la qual el pes relatiu de població de molt diversa procedència i no, o a penes, integrada a l’imaginari català era molt més gran. Era, per tant, un repte que per una banda implicava un risc adicional molt superior al de les consultres precedents, i per l’altra banda, en canvi, l’impacte i el ressó del resultat serien molt més grans dins i fora del pais: un fracàs de la consulta de Barcelona podia engegar en orris bona part dels efectes de l’èxit aconseguit a les anteriors.


Durant la meva jornada com a observador, els meus amics del CIEMEN confessaven que assolir una participació del 15% seria molt satisfactori. Ara, com és sabut, la participació va superar el 21% -amb un 91% “sí”, un 7% “no”, i la resta dels vots en blanc. Fixeu-vos en aquest contrast: poques setmanes abans, l’Ajuntament de Barcelona havia convocat institucionalment un referèndum, amb gran aparell propagandístic, sobre un controvertit procés de reforma d’un eix urbà de la ciutat -i la participació a penes havia arribat al 12%. I per cert, us recordeu quina va ser la quota de participació al referèndum gallec de l’Estatut d’autonomia del 21-12-1980?; doncs consulteu els diaris del dia següent -i veureu. Penso que aquest contrast resulta eloqüent respecte la diagnosi exposada per mi més amunt: el decurs divergent de la credibilitat de les actuals institucions polítiques i la conciència activa del comú en trànsit de recuperar la iniciativa cívica, social -i política també, en el sentit més genuí del concepte. O sigui: la ciutadania activa que entèn la “societat civil” com a escenari de les dinàmiques de contradicció i confrontació social i ideològica determinants de l’hegemonia que es projecta sobre la “societat política”.


Al final de la jornada, alguns periodistes em preguntaven quina considerava jo que seria la reacció dels poder estatals. Els hi vaig dir que la de sempre, però que m’importava poc. L’important era la dinàmica endògena del, en aquest cas, poble català i el salt que suposava l’experiència de les “consultes” en el seu procés cívic-polític d’autodeterminació – i no tant pels resultats quantitatius com pel canvi qualitatiu del panorama que obria per a la continuació d’aquest procés. Els poders de l’estat ja es veurian obligat a “voler” dialogar, quan el procés assolís el seu punt de massa crítica. Si llavors encara eren a temps, clar. Perquè potser ja no estarien en condicions d’impedir la “ruptura”, d’arranjar una altra “transició” -de repetir el frau polític consumat fa un terç de segle al corral nublado hispano. Ni en aquesta dimensió problemàtica de les qüestions nacionals encara pendents, ni en el de l’opressió i explotació de la gent treballadora, ni tampoc en el de la definitiva emancipació ciutadana frustrada al post-franquisme. En suma, en les tres dimensions dialèctiques axials per a la instauració de la independència i la llibertat republicanes en el sentit riguròs del concepte -amb la indispensable i correlativa exclusió de qualsevol “restauració” institucional arqueològica, evidentment. Aquesta és la meva esperança -la nostra esperança, vull dir: la dels ciutadans i ciutadanes del comú democràticament exercents, siguem gallecs, cataláns, euskaldúns o espanyols de nació.


Xosé Manuel Beiras


(Traduït amb paciència i amateurismo . S’agraeixen totes les aportacions)


(Article original: O dereito dos povos a decidirmos. -Altermundo.org-)


(Aquest article em serveix de manera perfecta com a resposta als qui m’observen encuriosits per ser nacionalista “d’aquí i d’allà”)

20 de abril de 2011

Unha nova idea | Una nova idea



Media_httpmediatumblr_uqpjb



Non é fácil atopar o espazo dun no planeta. O fluxo constante de información dos nosos tempos -vía prensa dixital, Facebook e Twitter principalmente- pon a proba aínda máis a nosa capacidade para o crecemento persoal, para a nosa reflexión.

Do mesmo xeito, dende a irrupción do Internet ubícuo rara vez fechamos os ollos para escoitar un disco enteiro do noso grupo favorito, sen anuncios de Spotify polo medio, e máis rara vez aínda escribimos un artigo dun blogue con certa calma, que é como se agradece escribilo. Cambiade se queredes a primeira persoa de plural do que digo pola primeira de singular.

Nesta situación hai tempo que quero crear algo novo, un blogue que recolla en certo xeito e con xeito o que me gustaba da Ouriceira (1 e 2), e que conviva en harmonía con xabre.eu.

Quero que sexa un blogue reflexivo, evocador e incisivo. Que os 28 anos de experiencias xeniais dean froitos en forma de verbas. E contribuír con algúns grans de xabre á grande e animada conversa da humanidade.

Benvidas e benvidos ao (espazo).

ACTUALIZACIÓN 03/08/11:

Conseguín concentrar toda a Ouriceira (1, 2 e 3) nun só blogue: ouriceira.com Este será o meu blogue no sentido clásico da palabra.

Para esas pequenas cousas recollidas pola rede visita xabre.tumblr.com

Desculpen as molestias.



No és fàcil trobar l’espai d’un mateix al planeta. El fluxe constant d’informació del nostre temps -via premsa digital, Facebook i Twitter principalment- posa a prova encara més la nostra capacitat per al creixement personal, per a la nostra reflexió.

De la mateixa manera, des de la irrupció de l’Internet ubicu molt poques vegades tanquem els ulls per escoltar un disc sencer del nostre grup favorit, sense anuncis d’Spotify enmig, i encra més poques vegades encara escrivim un article d’un bloc amb certa calma, que és com s’agraeix escriure’l. Canvieu si voleu la primera presona de plurarl del que dic per la primera de singular.

En aquesta situació, fa temps que vull crear quelcom nou, un bloc que reculli en certa manera el que m’agradava de A Ouriceira (1 i 2), i que convisqui en harmonia amb xabre.eu.

Vull que sigui un bloc reflexiu, evocador i incisiu. Que els 28 anys d’experiènices genials donin fruits en forma de mots. I contribuir amb alguns grans de sauló a la gran i animada conversa de la humanitat.

Benvingudes i benvinguts a l’(espai).

ACTUALITZACIÓ 01/08/11:

He aconseguit concentrar tota l'(1, 2 e 3) en un sol bloc: ouriceira.com Aquest serà el meu bloc en el sentit clàssic de la paraula.

Per a altres petites coses recol·lectades per la xarxa visita xabre.tumblr.com

Disculpin les molèsties.

8 de abril de 2011

L'intervencionisme humanitari

Subscribo o seguinte manifesto, publicado no xornal Público:



EL INTERVENCIONISMO HUMANITARIO


Existen muchas razones, políticas, sociales, racionales y emocionales para apoyar una intervención en Libia, pero también las hay para rechazar tal actuación, especialmente por la necesidad de cuestionar el modelo en que se basa la intervención.



Los abajo firmantes, por las razones que más abajo explicitamos, nos mostramos solidarios con el pueblo libio en su proceso de democratización y, por esto, con el derrocamiento del coronel Gadafi, defendemos que las intervenciones internacionales sean de tipo político y no militar, y estén insertas en procesos que garanticen una paz real y duradera. Por estas razones, nos parece oportuno introducir en el debate que se está produciendo algunas preguntas y precisiones.


Antes de dar nuestro apoyo a la utilización de la fuerza militar en cualquier conflicto que puede derivar en guerra, la primera pregunta que nos deberíamos formular es: ¿qué complicidades existen desde la comunidad internacional o desde nuestro propio Estado? ¿Se encuentran estas entre las causas que han motivado el conflicto? Es decir, se trata de preguntarnos si existen intereses económicos o políticos por parte de nuestros propios Estados respecto del país que se pretende atacar.


La segunda pregunta no es de menor enjundia, pues también apunta a una cuestión decisiva para un comportamiento ético en política. ¿Se ha prestado ayuda militar o vendido armas por parte de los Estados intervinientes a ese gobierno despótico al que ahora se pretende derrocar?


Resulta evidente que, en el caso de Libia, hace apenas unas semanas, numerosos países occidentales firmaban convenios comerciales, establecían negocios conjuntos, prestaban ayuda financiera, instalaban industrias de extracción de hidrocarburos y, además, le vendían armas. Todo ello a sabiendas de que se beneficiaba a Gadafi y a su círculo más íntimo y no a la población libia, y a pesar del historial criminal del dictador, quien no mostró mejores maneras con el pueblo libio tras su acercamiento a Occidente, ni dejó de proporcionar armas y apoyos de todo tipo a grupos rebeldes y regímenes totalitarios y colaborar y financiar ataques contra población civil en numerosos países. Pese a ello, el dictador Gadafi se convirtió en un firme aliado y fue recibido con honores por buena parte de los países y dirigentes que hoy le demonizan.


Pero hay más preguntas, también importantes: ¿se habían agotado todos los medios políticos al alcance de la comunidad internacional para resolver el conflicto?, ¿No existen dudas razonables de que la medida militar adoptada tiene muchas probabilidades de provocar una mayor escalada de violencia y un mayor sufrimiento?


Además, resulta de una enorme hipocresía esgrimir el derecho a proteger a la población de Libia mediante el uso de la fuerza, mientras existen un sinfín de escenarios en el mundo donde no se hace absolutamente nada. Pues en la mayoría de países árabes donde existen duras dictaduras y algunas están masacrando a su pueblo, como en Yemen o Siria; o se pasa por alto el envío de tropas de Arabia Saudí a Bahréin para reprimir las revueltas de su población; o el angustioso caso de Palestina, que no hace falta detallar por ser demasiado conocido; por no mencionar la parálisis de la comunidad internacional en los casos de Chechenia, Guinea Ecuatorial, R.D. del Congo, Zimbabue y tantos otros. Y, en definitiva, ¿dónde se encuentra la responsabilidad de proteger cuando conocemos que, cada día, decenas de miles de personas mueren como consecuencia de la desnutrición o enfermedades fácilmente curables? ¿Son estas últimas maneras de morir menos dramáticas? ¿Es la responsabilidad de las autoridades menor? ¿Nos importa acaso más quién mata que quién muere?


Pero, además, antes de optar por la vía militar, existían medidas políticas de presión para frenar el conflicto, aislar al gobierno de Libia y expulsar a Gadafi del poder, si es que de eso se trata. Como arbitrar la congelación inmediata de todas las cuentas bancarias e intereses en empresas de Gadafi y su gobierno en el exterior (todavía no ha sido el caso en Italia y en otros lugares, a pesar de la obligatoriedad de las sanciones). Embargos económicos que debían paralizar todas las transacciones comerciales, incluidas las armas y los hidrocarburos; así como el reconocimiento de los rebeldes; y especialmente, presionar para convocar una conferencia regional en que participaran, además de gobierno y rebeldes, otros muchos actores representativos libios y los países árabes de la región, que posibilitara la resolución del conflicto. Conferencia que debería tener como objetivo terminar con la dictadura y facilitar una transición política.


Una vez expuestos los argumentos que deberían hacernos reflexionar sobre las bondades de una intervención militar por causas humanitarias liderada por muchos de quienes formaron parte del problema, queremos dar nuestro apoyo a los escasos pacifistas y gentes que han levantado su voz frente al obsceno espectáculo de guerra desplegado en Libia. Así como denunciar el coro farisaico y la impostura intelectual de quienes se dedican a menospreciar, reírse o insultar a los que critican esta nueva guerra. El valor moral de la noviolencia es muy superior al pragmatismo de la violencia como forma de solucionar los conflictos, como han mostrado los valientes luchadores contra la tiranía de Egipto o Túnez.



(*) Firmantes:


Pere Ortega, coordinador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau
Francisco Fernández Buey, profesor de filosofía política de la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona
Rafael Grasa, presidente del Institut Català Internacional per la Pau y profesor de relaciones internacionales de la Univesidadf Autónoma de Barcelona
Arcadi Oliveres, presidente de Justícia i Pau de Barcelona y profesor de economía aplicada de la Universidad Autónoma de Barcelona
Tica Font, directora del Institut Català Internacional per la Pau
Carmen Magallón, directora del Seminario Internacional por la Paz de Zaragoza
Carlos Taibo, profesor de ciencia política de la Universidad Autónoma de Madrid
José María Tortosa, profesor de sociología de la Universidad de Alicante
Vicent Martínez Guzmán, director y profesor de la Cátedra Unesco de Filosofía para la Paz de la Universidad de Castellón
Neus Sotomayor, directora de la Universitat Internacional per la Pau de Sant Cugat del Vallès
Manuel de Dios, presidente del Seminario Galego de Educación para la Paz
Alfons Banda, presidente de la Fundació per la Pau de Barcelona
María Oianguren, directora del Centro de Investigación por la Paz Paz Gernika Gogoratuz
Francisco A. Muñoz, profesor de filosofía del Instituto de la Paz y los Conflictos de la Universidad de Granada
Anna Monjo, directora de la editorial Icaria
José Luís Gordillo, profesor de filosofía del derecho de la Universidad de Barcelona y miembro de la Plataforma Aturem la Guerra
Elena Grau, miembro del colectivo de mujeres de En pie de Paz
Eduardo Melero, profesor de derecho administrativo de la Universidad Autónoma de Madrid e investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau
Jordi Calvo, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau
Gabriela Serra, activista del movimiento por la paz
Alejandro Pozo, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau
Carles Riera, profesor de sociología de la Universdad de Barcelona
Francesc Tubau, portavoz de la Plataforma Aturem la Guerra
Fernando Armendáriz, Instituto de Promoción de Estudios Sociales de Pamplona
Xavier Badia, profesor de Instituto
Anna Bastida, profesora de didáctica y educación para la paz de la Universidad de Barcelona
Pepe Beunza, primer objetor de conciencia de España
Jaume Botey, profesor de historia contemporánea de la Univesidad Autónoma de Barcelona
Tomás Gisbert, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau
Xavier Bohigas, profesor de física de la Universidad Politécnica de Catalunya e investigador del Centre Delàs
Teresa de Fortuny, miembro de la Plataforma Aturem la Guerra
Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau


Atopa as 7 diferenzas. Troba les 7 diferències. (via nolosvotes en facebook)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=w0FR-NSZKgQ?wmode=transparent]