El català també és meu

Jo vaig arribar a Catalunya pels volts de l'11 de setembre de 2001. Aquesta és practicament l'única diferència entre la meva experiència amb el català i la del meu amic Santi Agra. Subscric tot el que diu al seu blog "Na agra do mundo". Fins al punt que li he copiat el títol: "El català també és meu". Us recomano que el llegiu. Us l'enganxo directament a continuació:

 

Avui és 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. Vaig arribar a aquest país un altre 11, el de gener, i en només vuit mesos ja puc dir que hi ha moltes coses d'aquest país que sento com pròpies. Sobre tot, la seva llengua. Ja puc dir que el català també és meu, i per això, quan s'ataca aquest idioma sento que també ataquen una part de mi. Els últims dies s'ha parlat molt sobre el català i la immersió lingüística a les escoles catalanes, i jo, com a nouvingut que sóc, també vull di la meva.

MAI he trobat ningú a Catalunya que no sàpiga parlar castellá, MAI he tingut problemes per parlar en castellá pel carrer, a la Universitat o a una botiga. MAI m'han obligat a caminar fora de la vorera ni se m'ha menysprenyat. Tot al contrari. Una cosa és la realitat de la llengua catalana, i una altra els reportatges de Telemadrid. 

No estudio català per imposició, ni per obligació de ningú. Simplement, estudio catalá per què visc a Catalunya. De la mateixa manera que estudiaria alemany a Alemanya, grec a Grècia o vasc a Euskal Herria (encara que trigui molts anys!). I també perquè sóc periodista. No es pot comprendre i explicar la realitat de un poble sense l'eina que fa servir per construir-la: la seva llengua.

He de reconèixer que sento una mica de enveja per l'actitud del govern català amb aquest tema (que no en altres). Vinc d'un país on el seu govern, al igual que en València o en les Illes, ha fet pasos enrere en la normalització de les llengües diferents del castellà, les han fet servir com armes electorals i van crear una falsa imatge d'imposició que va callar en molts sectors socials. Una actitud que provoca que els únics que defensen de veritat i amb convicció la llengua siguin els nacionalistes.

El català també és meu, encara que tingui que barallar-me amb dièresis, pronoms febles i accents oberts i tancats.  I per això també en sento part del moviment de defensa d'aquest país.