Si volen saber que és el que no s'ha de fer en matèria urbanística, passin i mirin (la foto és només una captura de pantalla).
La gran aventura del curs, sense dubte, ha estat creuar la frontera com a maqui-geòlegs. El refugi de Sadernes, sense llum ni aigua corrent, el desnivell i les vistes del cim del Bassegoda, la succesió vall-carena-vall-carena-vall-carena fins a l'infinit, les calcàries encavalcant-se i plegant-se 101 cops, la vegetació més impenetrable, el ritme despreocupadament supersónic del professor, un bany a unes basses secretes després de fer semi-escalada... i moltes més coses que només sobreviuran a les nostres retines i a les historietes que els hi explicarem als nostres nets.
Vist així no sembla tan difícil, oi? Mireu la ruta que recomana papá Google i la que vam fer nosaltres:
Quan trobi el cable de la càmera penjaré fotos de la nostra feina, que caminar només era el mitjà de transport!
Encara he de llimar alguns formats, però ja puc anunciar el canvi de disseny. 33% de balde! i 67% de franc!
Per a animar-vos a participar, a més de comentar ara podeu votar els posts amb les estrelles que apareixein al final.
Espero que us agradi.
 |
| De Cousas |
Així d'estrany sona el títol del post d'avui. Així de bo va ser el concert.
Una carpa petiteta, amb un escenari petitet. Un joc de llums molt treballat. Un so que mai va arribar a ser el que hauria de ser. Delafé afirmaba amb sarcasme: "tenim la gran sort de tenir aquesta nit amb nosaltres tot el temps al nostre amic l'acople". Facto va dir també: "és el nostre primer concert en un centre comercial, estem molt contents". Las Flores Azules només somreia.
De Teletaxi només vam escoltar las dues últimes cançons. Em van agradar. Si amb dues cançons es pot fer alguna apreciació, diré que em vam recordar molt a a Los Planetas.
D'Aeropuerto em quedo sobretot amb una cançó que comença volent enfonsar-te a la misèria i acaba ficant-te una eufòria al cos que em va faltar poc per plorar d'alegria. En algún moment, com diria aquell, una suculenta amanida de sorolls.
Estic convençut que no vaser el millor concert de Facto Delafé y Las Flores Azules. A més dels acoples, els baixos es menjaven les melodies durant la primera part del concert, i Helena Miquel va reconéixer que tenia la veu tocada, per culpa de tenir el camerino al costat del McDonalds, seica (Marc Borrachina dixit).
Tot i així el concert va ser balsàmic. Videoprojeccions, globus de colors, confetti, i fins tot algun sobre de ketchup. Van mostrar una cara que no conexia, una cancço homenatge al rap estil Príncipe de Bel-Air. Mar El Poder del Mar i Enero en la Playa es van convertir en una sola cançó, bellesa condensada.
I al final les veus es van fondre i l'espectacle es va fer màgia. De la A a la Z. Són només lletres, són només notes. Quin gran grup.
Persoalmente, a Internet permíteme ter os pés no chan e as mans levantadas, observarme adentro dende fóra e mirar a fóra dende dentro, conectarme para actuar e desconectarme para soñar. Ao conxunto destes actos chámaselle estado Ingravitto.
Sé que abuso del vídeo. Pot ser que sigui un efecte rebot. Masses anys mirant una televisió amb 5 canals als quals no creixia la gespa, tret d'algunes gairebé orgàsmiques excepcions.
Personalment, Internet em permet tenir els peus al terra i les mans aixecades, observar-me a dins des de fora i mirar a fora des de dins, connectar-me per a actuar i desconnectar-me per a somiar. Del conjunt d'aquests actes s'en diu estat Ingravitto.
Miquel Martí i Pol
 |
| De Cousas |
Un cop vista la capacitat que demostro darrerament per a fer comentaris polítics (i en general crear quelcom, i no copiar i enganxar), avui us recomano els articles del meu professor de llengua de Batxillerat: Xosé Manuel González. Gaudiu-ne.
 |
| De Galiza Primavera |
Do que atopou Einés Cando visitou a arca do faiado
Do diario poético? de Einés Andrade
Chámome Einés Andrade. Mido un metro sesenta e dous e peso cincuenta e seis quilos. Levo gafas. Gústame o papel cuadriculado, os nomes de lugares, o queixo, as árbores, a pintura de Magritte, os gatos, a cor verde, os crebacabezas, nadar, as cerdeiras cando botan flor, remexer nas librarías, as estrelas filantes, as películas chinesas, as películas de Humphrey Bogart, a auga, ter tempo, Estocolmo, o viño, os bicos, escachar a rir ata que me doa o ventre, a poalleira, os ordenadores, a poesía de Rilke e de Sicart, o jazz, limpar a fondo e ordenar os armarios, as conversas con respostas picantes e rápidas, os amorodos, o vento, a utopía. Detesto as anécdotas para presumires de que estiveches e fuches, os grans que ás veces me saen na cara, o arroz con leite, os homes con bigote, as opinións lixeiras, os tópicos que se repiten ata que acabas pensando que son verdade, as persoas que fan a segunda pregunta antes de que respostes á primeira, as flores de plástico, os zapatos de tacón, a pornografía, a goma de mascar, as vodas, as primeiras comuñóns, os accidentes de tráfico, a violencia doméstica, a violencia salvaxe, as cancións de moda, as cancións que non se poden cantaruxar, o Nadal, os eucaliptos, aceptar o que din sen preguntarme. Punto e á parte.
Teño vinte e sete anos, a idade da decepción, sempre oín que era unha idade difícil. Levo cinco anos longos facendo unha tese de doutoramento sobre Descartes, un filósofo francés do século XVII que durante a carreira me gustou moito. Hoxe non me di nada. Non creo que a Descartes lle gustasen os gatos, o cal fai máis tensa a nosa relación. Son de raza branca e heterosexual, aínda que os heteros teimen en deixarme soa e aborrecida. Por agora tiven, máis ou menos en serio, tres mozos e medio, e non penso ter máis. Iso non quere dicir que non estea namorada, que o estou, aínda que nin a ti, querido diario, che hei dicir quen é, que é mellor que ninguén o saiba, nin sequera el, que de todos os xeitos sairame mal, coma sempre. Ademais, que saia mal ou ben non importa, que a sorte do amor é sentilo.
Herba Moura
Teresa Moure
foto: http://www.filix.org/libros/prel/galina.html
