Os tenis

TENIS s.m. 3. p.ext. Calzado para xogar a calquera deporte
(Gran Diccionario Xerais da Lingua)

É unha mágoa, mais este nome tan auténtico e tan lugués está case desaparecido do vocabulario xuvenil actual. Todo comezou cando se puxeron á venda uns tenis que non eran exactamente deportivos, senón máis ben encamiñados a lucir polas rúas. Era o que se veu coñecendo, quizais por influencia catalá, como “bambas”.

Só se lles seguía chamando tenis aos modelos máis clásicos de calzado deportivo. Pero por aí tamén perdeu terreo o termo patrimonial: os novos tenis, especiais para atletismo, fútbol ou outros, como eran tan modernos, recibiron o nome de “zapatillas de deporte”, “zapatillas de clavos”, “botas de tacos”...

E nisto chega El Canto del Loco, que como tod@s sabedes son os máis radicais do mundo mundial, e quéixanse de que non lles deixan entrar nos garitos con zapatillas. Como dicía unha crítica dun xornal: se esa é unha canción de crítica social, apagha e vámonos. Eu sempre pensei que os sitios onde che obrigan a entrar con zapatos non merecen nin que pases por diante.

Ao que vou: agora toda a poboación galega repetidora de retrousos de Los 40 (a inmensa maioría) canta esa carallada das zapatillas; a verba tenis está condeada ao esquecemento.

Aquí queda, a modo de peza de museo etnográfico, a foto duns auténticos tenis, desa mítica marca que na infancia denominabamos “Jota jáiber” (pronúnciese en castelán).

[Banda sonora: Arianna Puello – gancho perfecto]

Els “tenis” (llegir en català) =>

És una llàstima, però aquest nom tan autèntic i tan lugués es troba gairebé desparegut del vocabulari juvenil actual. Tot va començar quan es van posar a la venda uns tenis que no eran exactament esportius, si no més aviat pensats per a lluïr pel carrer. Era el que s’ha anat coneixent, potser per influència catalana, com a “bambas”.

La gent només continuava dient-li tenis als models més clàssics de calçat esportiu. Però per aquí també va perdre terreny el terme patrimonial: els nous tenis, especials per atletisme, futbol o altres, com que eren tan moderns, van rebre el nom de “zapatillas de deporte”, “zapatillas de clavos”, “botas de tacos”...

I llavors arriba El Canto del Loco, que com tots i totes sabeu són els més radicals del món mundial, i es queixen que no els deixen entrar als locals amb zapatillas. Com deia una crítica d’un diari: si això és una cançó de crítica social, ja podem plegar. Jo sempre he pensat que els llocs als quals t’obliguen a entrar amb sabates no mereixen ni que passis per davant.

El que volia dir: ara tota la població gallega repetidora de tornades de Los 40 (la inmensa majoria) canta aquesta bajanada de les zapatillas; el terme “tenis” està condemnat a l’oblit.

Aquí queda, com a peça de museu etnogràfic, la foto d’uns autèntics tenis, d’aquella mítica marca que a la nostra infància anomenavem “Jota jáiber” (pronunciat en castellà).